Ferran Garcia-Oliver, catedràtic d’història medieval de la Universitat de València, afirma en aquest llibre que «la radicalitat amb què els hebreus foren extirpats del relat de la història dels Països Catalans desconcerta, per la rapidesa, la profunditat i l’èxit de l’operació» (p. 18). Per lluitar contra aquesta desmemòria, res millor que la lectura d’Els murs fràgils dels calls.

L’obra ens acosta a la vida quotidiana dels jueus i jueves que vivien a la corona catalanoaragonesa a l’Edat Mitjana a través d’un text ben fonamentat, ben escrit i que convenç a historiadors i a un públic general.

El títol ens situa a l’interior dels barris jueus que imaginem tancats, aïllats, desconnectats del seu entorn. Però aquests murs són fràgils, dèbils, inconsistents. El subtítol Jueus i jueves dels Països Catalans també és significatiu: molts llibres i articles sobre jueus i comunitats jueves no tenen en compte les dones, o ho fan tan sols en relació amb algun home de la comunitat. Per aquest autor, les dones són subjecte històrics per elles mateixes i mereixen ser referenciades al títol, per visibilitzar-les i situar-les al mateix pla que els homes jueus. La referència geogràfica també és rellevant, ja que és una obra de síntesi de la història que s’emmarca en l’àmbit dels Països Catalans oferint, així, un context global.

El llibre s’estructura en un pròleg, vuit capítols, informació de la procedència dels textos, amb la indicació de la procedència i del títol original, i la bibliografia, amb autors clàssics que revisa i autors recents.

El pròleg és una introducció al bagatge de l’autor i a la tradició historiogràfica. També s’exposa que el llibre és fruit d’una recerca de 25 anys. L’obra és un recull d’articles publicats entre 1993 i 2013, que s’han revisat i reescrit perquè tinguin un fil conductor, amb noves investigacions i fonts. No posa l’èmfasi «en les seqüeles de la marginació política i les seues diferents derivacions, sinó més aviat en les formes i les estratègies desplegades per a obviar el filtre confessional» (p. 16).

Els temes que desenvolupen els vuit capítols són diversos i no es limiten als més tradicionals —préstec, grans homes, líders, grans comunitats—, sinó que presenten les comunitats jueves en el seu context, relacionades entre elles i també amb els cristians. Les matèries que desgrana són diverses, des de l’economia fins a les interioritats de les comunitats amb les seves desigualtats, violències i transgressions, de les vides de les famílies (des d’una òptica antropològica) a les experiències femenines de dones jueves o a la biografia d’un jueu de Gandia, del dinamisme i diversificació de negocis a l’acusació d’un jueu d’haver matat un nen cristià.

Fugint del presentisme i de les idealitzacions, escriu amb una mirada polièdrica per exposar una realitat complexa. La visió que aporta acosta el lector a una societat, la jueva, plena de contradiccions. Mentre moltes publicacions repeteixen i transmeten la mateixa visió esbiaixada dels jueus i les jueves de l’edat mitjana, l’autor desmitifica i carrega contra els estereotips associats a aquest grup. No hi ha una societat jueva homogènia, ni història lacrimògena ni una convivència sense conflictes. Desmunta uns tòpics i unes imatges que estan força arrelades a l’imaginari popular, però també entre historiadors que els han perpetuat: «ens acostumem a contemplar-los com un bloc homogeni i sense fissures, però la lent del microscopi documental esquerda aquesta imatge fal·laç» (p. 112).

Tampoc trobarem biografies de grans personatges (homes, rics, líders destacats) o referències només a les grans comunitats, ja que els exemples són d’arreu dels Països Catalans, de comunitats grans i petites. El focus es troba en la vida quotidiana, i temes com la pobresa, els suïcidis, els joves o els marginats, oblidats de la historiografia oficial, tenen el seu protagonisme. Les dones, jueves, tenen un pes en tot el llibre que no és cap concessió sinó que és una constant en els treballs de l’autor.

Un altre element que cal destacar és que els jueus i les jueves estan situats dins del context cristià, no aïllats ni reclosos en uns murs impenetrables. Com escriu en el capítol «Convivències perilloses», un Divendres Sant a Girona de 1380, «mentre a la Seu es cantaven matines, tres veïns, Torró el corredor, Canet el sastre i Cros el forner, menjaven, bevien, jugaven i blasfemaven en casa d’un jueu, dins el call, mentre que al costat, en casa d’un rabí, bevien i jugaven dos cristians amb sis jueus» (p. 340). L’adjectiu perilloses no s’ha escollit a l’atzar, i la relació de coexistència entre jueus i cristians és ambivalent i depèn de molts factors. Un exemple de la seva visió crítica es mostra quan presenta els avalots de 1391 com una fallida d’una societat, més que un conflicte religiós, que s’hauria d’entendre «com una prolongació invertida d’una mútua sociabilitat, densa i plural, que contenia ingredients contradictoris, l’amistat i l’aversió, la complicitat i la befa, tot allò que el mur de la discriminació, en definitiva, no havia pogut impedir» (p. 357).

Darrera d’una prosa deliciosa que ens transporta a l’interior dels barris jueus, hi ha una erudició i un extraordinari coneixement de les fonts i de la bibliografia. Ferran Garcia-Oliver obre una finestra al call que és una alenada d’aire fresc a la historiografia del judaisme medieval dels Països Catalans. Un autor compromès i crític. Un llibre de lectura obligada.